Manifest de Maulets-JIR:
Plantem cara al capitalisme, seguem arran!
Arriba, com cada any, l'11 de setembre, diada en què commemorem la caiguda de Barcelona. Una data que ens recorda, com el 25 d'abril o el 7 de novembre, que encara no som lliures, que encara restem sota el jou espanyol i francès, i que la lluita i la resistència seran tan necessàries avui com ho van ser en l'heroica defensa de Barcelona si volem alliberar el nostre poble de l'opressió que patim com a persones, com a nació i com a treballadores.
Mentre la nostra terra resti esquarterada i dividida i dominada pels estats capitalistes espanyol i francès, la llibertat plena de la nostra gent serà una quimera i ens haurem de conformar a viure de les engrunes que cauran de la taula dels nostres amos, que aquells que ens administren treballaran per recollir i mostrar com una victòria, ensenyant-nos a resignar-nos-hi. El sainet protagonitzat pel tripartit per negociar el finançament ho escenifica clarament. La nova escena del teatret arriba ara amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut d'autonomia del Principat. La classe política veu perillar el tros de cadena que havien sumat a la que ja ens lligava, i que semblava que ens donava més marge de moviment. No s'han plantejat, com cada cop fem més gent, que el que cal és començar a estirar per arrancar l'estaca que ens manté lligats.
Sembla que alguns sectors comencen a entendre que cal avançar cap a la reivindicació del dret d'autodeterminació. No han d'oblidar, però, que qualsevol avanç que pretenguin fer ha d'estar basat en la lluita i la mobilització; faran bé de malfiar-se, doncs, dels partits polítics, que per bé que es reivindiquen sobiranistes o fins i tot independentistes, han mostrat sobradament la seua voluntat de restar tancats en les institucions que els donen de menjar. El canvi “des de dins” s'ha mostrat clarament com una farsa, i més en un estat com l'espanyol en què, tot “atado y bien atado”, són habituals les il·legalizacions de partits i organitzacions, i en què la negació del dret d'autodeterminació és una constant: des de preveure en la Constitució l'actuació de l'exèrcit per a protegir la “indisoluble unidad de España” a mobilitzar la cavalleria mediàtica i judicial pel referèndum que s'ha de celebrar a Arenys de Munt.
Els estats francès i espanyol són, a més d'instruments uniformadors i negadors de la diversitat, instruments del capitalisme a casa nostra. El seu caràcter de classe es fa evident quan la resposta a la crisi financera són les injeccions de capital als bancs. Quan el sistema entra en fallida, els governants surten a reflotar institucions privades. Al carrer, l'atur no deixa de créixer mentre els governs pacten EROs. Cal que quedi clar, per tant, de quina banda estan els governants perquè no ho oblidem mai més, i que la resposta ha de venir de sota, de les treballadores mateixes, per construir unes noves relacions socials que situen les persones i no el benefici privat al centre de la societat.
Cal, doncs, lluitar, organitzar-nos en tots els àmbits de les nostres vides. La lluita comportarà repressió, i d'exemples no en falten: enguany fa cent anys, a Barcelona es vivia un dels episodis de repressió més crua de la història de la ciutat, la coneguda com a Setmana Tràgica, en què l'exèrcit espanyol va reprimir durament les mobilitzacions populars. També aquest any fa setanta anys del final de la Guerra Civil, iniciada per tallar de soca-rel els processos revolucionaris que es vivien al nostre país i amb la qual s'iniciava un dels períodes més foscos i de repressió més dura de la història de l'estat espanyol. Avui dia la repressió també ens colpeja, i ara són els mossos d'esquadra els encarregats de carregar contra les mobilitzacions d'estudiants i treballadors. I aquesta tardor podríem patir un dur cop repressiu amb l'empresonament del Karim, jove de Vilanova, per participar en una mobilització contra la crisi, i de dos joves de Manresa, acusats de tombar el toro del Bruc. Hem d'estar preparats, doncs, i donar-hi resposta: amb la solidaritat activa i la mobilització. Cal deixar ben clar que la repressió no ens aturarà, perquè la lluita per l'alliberament nacional, social i personal és imparable. Perquè sempre hi haurà veus que es rebel·laran contra la injustícia.
Ha arribat l'hora de la lluita i de l'autoorganització de les classes populars catalanes per construir uns Països Catalans lliures i sense cap tipus d'opressió ni discriminació en un món sense capitalisme.
Perquè seguim amb el puny alçat, fent onejar les mateixes banderes de llibertat amb les que els nostres avis i àvies ompliren d'anhels i esperances la història d'un poble i una classe.
Amb més força que mai, construïm la Independència i la Revolució!
Plantem cara al capitalisme, seguem arran!
Visca la terra!
Maulets, el jovent independentista revolucionari
Països Catalans, 11 de setembre de 2009
Manifest de la CAJEI:
Ni ocupades ni explotades, el nostre futur: independència i socialisme!
Països Catalans, Onze de Setembre de 2009
Un any més els i les joves catalanes sortim al carrer l'onze de setembre. No ho fem per demanar més sobirania o perquè no ens retallin un estatut que no ens serveix per afrontar la crisi.
Sortim al carrer perquè els polítics del principat de Catalunya esperen passius que el Tribunal Constitucional perdoni la vida al seu estatut. Un altre cop no gosen alçar la veu contra un a ingerència espanyola més. I no ho faran perquè s'estimen més la seva butaca i el seu sou que la dignitat de la gent a la que diuen representar.
Sortim al carrer perquè fa 1 any i 7 mesos que diuen que estem en crisi i 200 anys que som els i les treballadores qui paguem els excessos del capitalisme. Avui en dia som nosaltres les acomiadades, nosaltres a les qui ens congelen el sou, nosaltres els hipotecats de per vida, nosaltres les discriminades per raó de sexe, gènere i ètnia. Som els i les joves la generació precària.
Però el nostre futur serà diferent. Per això sortim al carrer, perquè si els polítics volen l'estatut per salvar-se del descrèdit mentre no fan res per pal·liar la crisi, nosaltres volem respondre al capitalisme i les seves crisis, recuperar la nostra dignitat com a persones, classe i poble. Sortim al carrer perquè volem:
1. La jornada laboral de 35 hores setmanals i un salari mínim interprofessional no inferior al 80% de la mitjana salarial dels Països Catalans.
2. La prohibició de les empreses i contractes de treball temporal.
3. Prohibir els ERO.
4. La despenalització de l’okupació, i l'expropiació dels habitatges buits per atorgar-los en règim de protecció oficial.
5. El reconeixement del dret al propi cos i, per tant, el dret a l'avortament lliure i gratuït.
6. La creació d'un sistema de renda bàsica universal que garanteixi uns ingressos mínims per a tota persona.
7. L'absolució immediata de totes les persones encausades per lluitar en contra la crisi del capitalisme.
8. Papers per a tothom i la desaparició dels centres d'internament per a estrangers.
9. La derogació del Pla Bolonya i la LEC i apostar per un ensenyament públic, popular, català, antipatriarcal i de qualitat.
10. Un marc laboral propi i el dret a l’autoderminació polític i econòmic dels Països Catalans.
Continuem ocupades, continuem explotades però tenim clar el nostre futur.
Ni ocupades ni explotades, el nostre futur: INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME
Manifest d'Endavant de l'Onze de Setembre de 2009:
Som a la fi d'una etapa política que ha servit, bàsicament, per demostrar que el sistema constitucional espanyol està dissenyat per impedir que els Països Catalans puguem exercir lliurement el dret d'autodeterminació, o fins i tot que puguem augmentar el nivell de sobirania dins del marc estatal. Ha estat un procés de reformes estatutàries que, en el cas del Principat de Catalunya, alguns polítics havien assegurat que havia de comportar més autogovern i més competències. Però culmina el procés i som al principi del camí que arrencava el desembre de 2003 amb el primer govern tripartit.
Els polítics del Parlament principatí han anunciat una gran mobilització per rebutjar la retallada del Tribunal Constitucional espanyol al text estatutari aprovat en referèndum el juny de 2006. Ara es discuteixen sobre la manera de participar-hi, sobre quan ha de ser, sobre el lema de la manifestació. Però no es pot oblidar que són aquests mateixos polítics els que han acceptat participar en un joc on les regles les marquen sempre des de Madrid, i que ni una sola vegada s'han mostrat disposats a plantar-se davant de les successives retallades.
Més enllà d'alguns anecdòtics escarafalls, fins i tot s'han disputat el paper de concubina preferida del govern espanyol, des Mas amb el seu pacte amb Zapatero a la Moncloa que retallava la primera versió de l'estatut; fins a Montilla i els barons de la facció més sucursalista del PSC, avui hegemònica, que, un cop defenestrat Maragall, tancaven files al voltant de totes les rebaixes que anava imposant el PSOE; passant pel paper de convidats de pedra d'ERC i ICV, l'única funció dels quals en aquesta farsa ha estat aparèixer a la foto i legitimar un rere l'altre els enganys del president espanyol que anava demostrant com el govern autonòmic no té cap més paper que fer de trista sucursal de Madrid.
La culminació d'aquest procés de reforma estatutària i del finançament ha coincidit amb la crisi econòmica i amb les conseqüències que està tenint sobre les treballadores i treballadors. Ja hi ha un milió de catalanes i catalans a l'atur, i sembla que els propers mesos la situació s'agreujarà. La crisi, i la manera que tenen els governs occidentals d'afrontar-la, ha evidenciat que el sistema econòmic capitalista només té l'objectiu de perpetuar-se i de continuar explotant la majoria en benefici d'uns pocs. Que el sistema funciona així ja ho sabíem, però aquest darrer any s'ha fet encara més evident a través, per exemple, de subvencionar aquells que han alimentat la crisi amb l'especulació immobiliària i financera (els bancs) i de fer-ho pagar a les classes populars.
La resposta dels governs autonòmics tant a la situació econòmica com a la retallada de l'Estatut ha demostrat que no estan disposats a trencar amb la situació actual, malgrat algunes declaracions pujades de to, especialment contra el Tribunal Constitucional espanyol. Cap dels partits del parlaments autonòmics catalans està disposat a posar en risc el seu tros en el pastís per tal de defensar la ruptura amb l'Estat espanyol o una transformació del sistema econòmic perquè estigui al servei de les necessitats de les classes populars. Alguns d'aquests partits, suposadament sobiranistes han declarat (ja sigui per veu pròpia o per mitjà d'entitats afins), que la sentència del tribunal espanyol suposaria una violació de la sobirania del poble català. Potser caldria recordar-los que és el règim autonòmic constitucional, de què forma part l'estatut d'autonomia que defensen, el que suposa una negació de la sobirania del poble català, a més de la imposició de la divisió territorial del nostre país. I que l'única manera que aquesta sobirania sigui respectada és mitjançant una ruptura amb aquest marc sorgit ja fa més de 30 anys de l'herència del franquisme i de les renúncies de l'anomenada transició.
Fa quatre anys, l'esquerra independentista ja vam oposar-nos a una reforma autonòmica que vam advertir que no ens mouria d'on érem, és a dir, que ens continuaria sotmetent a la legislació i al govern de torn espanyols. Quatre anys després el temps ens ha donat la raó. L'esquerra independentista sempre hem denunciat la injustícia del capitalisme, i la necessitat d'una veritable alternativa que només pot passar per un procés de transformació socialista. La crisi econòmica que actualment estem patint també ens ha donat la raó en aquest sentit.
Els darrers mesos, doncs, ens han fornit de raons per continuar treballant i lluitant de la manera que fa anys que fem: bastint i estructurant un moviment popular que pugui ser una eina de combat per tal que les classes populars catalanes siguin les que decideixin el seu futur al marge dels governs de Madrid i París, i al marge dels despatxos de les grans corporacions empresarials. El compromís de l'esquerra independentista amb l'estructuració i reforçament d'una Unitat Popular combativa i que sigui una xarxa de totes aquelles persones que arreu dels Països Catalans que s'enfronten al sistema establert és la garantia que ens ha de permetre construir un país socialista i independent.
LA LLUITA ÉS L'ÚNIC CAMÍ.
Endavant, Organització Socialista d'Alliberament Nacional.
Manifest nacional de la CUP:
Tal dia com avui però de l’any 1714, moltes persones varen deixar la seva sang i el seu dolor per a la defensa dels drets i llibertats de Catalunya; i no volem que l’esforç i la lluita de totes elles siguin un bell record per caure demà en el seu oblit. La recuperació de la memòria de totes elles ens ha de permetre a nosaltres i a les generacions futures continuar tirar endavant aquesta lluita que a dia d’avui no s’ha acabat. Que l’ànsia de llibertat i justícia enforteixi el feble i envalenteixi el temorós.
I és que igual o més que en aquelles dates, avui, l’opressor, materialitzat en l’Estat espanyol i francès i en el sistema capitalista continua perseguint els febles, esquarterant la nostra nació, fent que la globalització prengui en el capital l’única forma comunicativa i el liberalisme en la clau per harmonitzar i atomitzar l’ésser relegant-lo a un mínim paper localitzador; on l’oci i el consum es converteixen en els màxims exponencials per atomitzar la nostra vida.
Des de la CUP estem treballant dia a dia per ser una expressió més de lluita fent de la cooperació, la solidaritat, la igualtat i la llibertat els principis rectors i inspiradors de la nostra actuació. Volem dotar al nostre poble de l’oportunitat de superar els entrebancs de l’aldea global, ser l’expressió de les voluntats i necessitats de la ciutadania; un canal on la representació directa sigui possible en democràcia; lluny de la retòrica política on el poder ens té encasellats, on la població no troba cap tipus de representació en la voluntat política actual, dominada per poders polítics privats, quart poder que assentat en els despatxos es quantifiquen i es determinen les nostres vides tant en l’elecció de la forma de viure com en les necessitats que hem de desitjar.
La CUP és un canal on acusar la impunitat amb la que actuen els mitjans de coacció, opressió i repressió de l’Estat espanyol i francès. Un canal on trobar-hi l’empara i la defensa dels nostres drets i llibertats. Un canal on travessar l’embassament social i obrir les portes al desenvolupament de la persona dins la col·lectivitat fent-la sentir com una part fonamental i imprescindible per a la realització dels imaginaris socials. Un canal on fomentar polítiques de vida, que permetin sortir d’una crisis arriada per la societat de la informació, la qual ha perdut i va perdent diferents valors, que allunyen a la ciutadania d’un fi comú; un lloc on el veí no es converteix en un enemic o un desconegut, sinó en un company de viatge.
Des dels ajuntaments, però també des del carrer, la CUP proposa alternatives polítiques que trenquen l’esquema capitalista basat en la maximització del benefici i en el foment de les desigualtats a través del seu sistema econòmic i financer. S’aposta pel decreixement, per la defensa del territori i dels seus recursos naturals, per l’autogestió, per les polítiques que abracin un marc pedagògic i de recolzament davant els constants atacs que les dones estan patint fruit d’aquesta rauxa masclista inspirada per la no educació o una educació mal entesa i amanida per la religió, per unes polítiques laborals on les persones treballadores tinguin l’oportunitat de materialitzar els seus drets i on el salari obtingut no sigui devaluat per índex de preus mal intencionats o pels somnis de la patronal d’obtenir més beneficis.
Tenim una responsabilitat a les nostres mans. Traçar un camí, uns Països Catalans, on les generacions futures puguin caminar en llibertat i no es trobin un desert on només es cullin diners que no serveixin per menjar.
Països Catalans, 11 de setembre de 2009
Comunicat de Rescat :
Un altre any.
I una altre Diada.
I un altre comunicat.
Rescat som un dels pocs col·lectius que lluita per la seva desaparició, però encara no ho hem aconseguit, tot i que treballem, i de ferm, en aconseguir-ho. Treballem per aconseguir que al nostre país no hi hagi ni presos ni preses polítiques. Treballem per aconseguir superar les causes que van originar la seva existència, que és tant com dir que treballem per a que el nostre país pugui decidir lliurament el seu futur.
Per a nosaltres és imprescindible treballar des de la perspectiva d’una solució del conflicte però sabent que la seva no resolució o l’estancament i l’agreujament de la situació i l’enduriment de les condicions dins les presons, farà que la nostra feina sigui necessària a l’hora de denunciar les condicions de dispersió, aïllament, les restriccions i arbitrarietats de funcionaris, carcellers, jutges i ministres de la guerra.
Al gener del 2010 sortiran al carrer els nostres companys Zigor Larredonda i Diego Sànchez i ho faran després de complir íntegra la condemna imposada per l’Audiència Nacional -tribunal polític hereu del Tribunal de l’Ordre Públic franquista-, sí, és cert, però ho faran amb la coherència de no haver-se rendit mai i amb la mirada digna de qui no ha cedit als xantatges de l’enemic. En cap moment, l’estat espanyol, amb tota la seva força i tota la seva impunitat, ha pogut sotmetre en Zigor i en Diego malgrat les pressions per accedir a tercers graus penitenciaris o la dispersió a presons tant allunyades com Albacete o Almeria. I no ho ha pogut fer, per dos motius ben simples, la fermesa de les militants preses, i el suport que des del carrer han rebut i reben en forma de mobilitzacions, encartellades, pintades, fotografies, ajudes econòmiques, visites a la presó, cartes d’afecte, i tantes d’altres expressions de solidaritat. Si seguim així mai no podran doblegar a la Laura, ni sotmetre a la Lola, ni fer-li xantatge a la Marina.
Perquè sols el poble salva al poble seguirem treballant en el següent Rescat fins portar-les lliures a una Terra Lliure.
Comunicat del Pres Polític Catàlà, Zigor Larredonda Muñoz des de la presó d'Albacete:
Estimats i estimades companyes de lluita,
Un altre cop em permeto dirigir-me a totes vosaltres per a acompanyar-vos durant aquest 11 de setembre, durant la nostra diada nacional. Va passant el temps, ja són unes quantes diades a les que no he pogut acudir, però en totes elles sé que he estat present. No només per la meva voluntat de viure-les també des d’Albacete, sinó encara més per la vostra voluntat de recordar a les persones que estem preses i que lluitem i somiem per la llibertat del nostre poble. Per la llibertat del nostre poble i dels altres pobles que, al igual que els Països Catalans, no poden decidir el seu propi futur. Així que em permeto d’escriure-us unes paraules de cara a agrair el vostre permanent suport. I alhora, demostrar que per molt fort que sembli l’enemic, per molt que s’escarrassin en fer-nos desaparèixer, per molta repressió que utilitzin, i per moltes presons que construeixin, no poden fer-nos desistir dels nostres plantejaments, de la nostra ferma voluntat de lluitar. De fet, com ja sabeu, no són capaços ni de treure dels carrers d’Euskal Herria les fotos dels seus lluitadors, dels seus gudaris. Ara, estem en la preparació del circ dels polítics de cara a la sentència del Tribunal Constitucional respecte a l’Estatut. Escotant-los cada dia dir que si cal una manifestació abans de la sentència, de si cal una després, de si cal esperar a veure què hi diu la sentència, que s’haurà d’acatar...Quins pocavergonyes!!! Sembla que no va haver prou d’anar de genolls a Madrid per a que deixin fer un nou Estatut. Ara toca acatar que uns jutges que juguen a ser déus, i que com sempre defensen allò d’Una Grande y Libre, ens diguin qué som i on volem anar. Doncs no, que es mengin amb patates el seu Estatut, que mai ha estat el nostre, i els polítics del Parlament vagin a per les engrunes. Que nosaltres no volem cap estatut que ens lligui a Espanya, que el que volem és disposar de la capacitat per a poder ser independents i socialistes. No crec que sigui tant difícil d’entendre.
És clar que és lluny l’horitzó de la llibertat, però només existeix una manera d’avançar que és fent camí. Són molts els pals a les rodes que ens van ficant, estenent l’espanyolisme a casa nostre. Que si la selecció espanyola és la de tots, que la pantalla gegant a Terrassa és per fer un homenatge a Xavi...doncs no! Demostrem que els seus esforços no els hi donaran fruits, que estem disposats a no deixar-nos vèncer. Recordem als que van lluitar abans que nosaltres, continuem el seu camí, organitzem-nos, lluitem, i arribarem al nostre destí.
Per acabar, us envio una forta abraçada a totes vosaltres, i en especial a la Laura, el Diego, la Lola, i la Marina, sempre juntes, sempre rebels.
Visca Catalunya Independent i Socialista!
Visca l’Internacionalisme Revolucionari!
http://rescat.wordpress.com
AMNISTIA PRESOS POLÍTICS CATALANS!
MARINA,LOLA,DIEGO,ZIGOR I LAURA
US VOLEM A CASA !
Comunicat d’en Diego per l’acte d’homenantge a en Gustau Muñoz:
Estimats companys i companyes,
De nou el carrer Ferran és el punt de trobada un onze de setembre, punt de trobada dels que no ajupen el cap i recorden i rendeixen homenatge, als que no els van ajupir mai i això els va costar la vida.
En Gustau, com d’altres, ens ha ajudat a aprendre d’on venim i cap a on volem anar, ens ha fet també sentir-nos orgullosos de pretànyer a una classe i a un poble, de ser treballadors i catalans, de ser independentistes i socialistes.
Per tant, em sumo al vostre homenatge i el visc amb emoció recordant com era de minoritari aquest acte quan jo era al carrer i com l’heu fet revifar vosaltres, el visc també pensant que l’any vinent tampoc hi serem totes, però que jo sí que seré entre vosaltres, gaudint de la vostra força i la vostra il.lusió, que també és la meva.
A en Gustau no l’oblidarem mai, sempre el mantindrem viu.
Visca la lluita i visca els lluitadors!
Visca la terra!
Diego Sànchez, des de la presó de Can Brians
Manifest del PSAN, amb motiu de les diades 2008-2009: Autodeterminació, de tota la nació. Per la independència
Una nova onada d'avenços en els moviments d'alliberament nacional recorre Europa. De forma progressiva, les institucions europees han d'acceptar el dret d'autodeterminació com a mecanisme de resolució de conflictes. Tan sols els estats més retrògrads, com l'espanyol i, en menor mesura, el francès, s'hi oposen d'una forma explícita, posant de manifest la seva condició imperialista.
Catalunya fa front a aquest context amb unes bones condicions objectives quant a pes demogràfic absolut i quant a força cultural. Certament, però, la situació política deixa Catalunya fora de la llista de països, com Flandes o Escòcia, on hi ha una revisió activa i profunda de l'estatus vigent. Si en molts d'aquests casos hom registra una dinàmica d'oposició entre la nació oprimida i la nació opressora, a casa nostra els partits polítics catalans majoritaris amaguen, defugen i disfressen la realitat del conflicte.
Totes les enquestes i mobilitzacions mostren un creixement de la població catalana que es declara independentista. La tasca que cal fer és augmentar encara més la base social favorable a la independència de la nació catalana i organitzar-la. O avancem en termes nacionals o desapareixerem com a poble. Tan sols quan hom aconsegueixi aquesta doble fita, d'ampliació de la base independentista i de la seva organització en tots els àmbits, podrà ésser guanyat i exercit el dret d'autodeterminació.
Una autodeterminació que, per reeixir, ha de ser plantejada i fer-se sentir a tota la nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Les autonomies són regionals, però la independència sols serà si és nacional.
Catalunya, 2008
Manifest de l´MDT:
Seguem cadenes... Trenquem amb la dominació i l'espoli
Ruptura democràtica per la llibertat!
Ara més que mai, quan s’estén imparable -en amplis sectors de la nostra societat- el convenciment de la inutilitat i la falsedat de totes les promeses de reforma, amb els nous estatuts mancats i els nous finançaments autonòmics migrats...
Ara, quan la sentència del seu Tribunal Constitucional espanyol vol deixar clar -per sempre- quina és la realitat (d'ocupació) per la qual ens hem de regir dins el marc legal de la monarquia borbònica espanyola...
Ara que, a la part de la nostra nació sotmesa a l'estat francès, s'eternitza i es podreix una situació prou coneguda de sempre, en un règim que es diu republicà que cada cop és més "monàrquic" -presidencialista, centralista i nacionalista (francès, es clar!), i amb un govern convertit cada dia més en un aliat estret i fidel del govern espanyol en la repressió...
Ara que l'anomenada Unió Europea camina (si és que camina) en una deriva cada cop més estatalista i conservadora...
Ara, més que mai, hem de treballar per crear i enfortir les condicions per a la ruptura democràtica contra aquesta situació, per trencar d'una vegada per sempre amb la dominació, l'explotació i l’espoliació.
Per nosaltres, la condició primera i bàsica, ha estat, és i serà l'enfortiment de la Unitat Popular, és a dir, de l'autoorganització i l'avanç de les classes populars, en lluita pels nostres drets, per l'alliberament social, nacional i de gènere; per la república federal, independent, democràtica i socialista, dels Països Catalans.
Però aquesta lluita global de fons, que té el seu fonament en les lluites quotidianes, sectorials, locals o parcials..., no hauria de negligir la incidència i l'enfrontament en els aspectes polítics generals que ens afecten i que també afecten sectors amplis de la nostra societat. Més en concret, la nostra lluita de fons difícilment avançarà si no és capaç d'anar teixint nexes de complicitat amb una àmplia majoria social i els seus interessos i expectatives més generals. En definitiva, i com ens ensenya la història, mai aquesta lluita no serà veritablement revolucionària si els seus objectius i propostes no acaben sent una alternativa social i política vàlida per a tota la societat.
És per tot plegat que considerem que en l'actual conjuntura política, des de l'Esquerra Independentista i des de les organitzacions de la Unitat Popular, ens hem de comprometre amb el desenvolupament d'un necessari procés de ruptura democràtica que obri les portes a la gran mobilització participativa popular que ens ha de portar cap a la independència. Aquest procés s'ha de realitzar amb l’aprofundiment, la defensa conseqüent i l'exercici efectiu dels drets polítics fonamentals, pels quals van lluitar els nostres avantpassats, i hem lluitat i lluitarem nosaltres. Des de la Unitat Popular, i en concret des de la CUP, ja s'insisteix en l’aprofundiment de la democràcia, en el desplegament de la democràcia participativa, és a dir, en el dret de participar, directament, o a través de representació lliurement escollida, en la decisió dels afers polítics del nostre país.
Partint d'aquest principi i amb la denúncia i la lluita contra les traves i limitacions constitucionals, legals i administratives que ens imposen els estats ocupants, i comptant amb les diverses iniciatives ja existents (PDD, Acte Sobirania, Sobirania i Progrés, Comissió de la Dignitat, etc.) i els col·lectius diversos escampats per la nostra geografia, s'ha de poder estructurar i coordinar una Xarxa Unitària de col·lectius, assemblees, casals, ateneus, associacions, etc. d'àmbit territorial divers, oberts a la ciutadania (persones i/o entitats), democràtics, defensors dels drets polítics, socials i nacionals i compromesos amb el país i la seva situació (territori, llengua, cultura, treball...).
Aquesta Xarxa haurà de ser un instrument polític de base assembleària, de debat i d'elaboració de propostes (i d'iniciatives legislatives), i també de promoció de consultes populars i referèndums (dret de decidir). Paral·lelament, considerem que s'hauran d'enfortir i ampliar les assemblees de representants electes (partint de l'actual assemblea "decidim.cat") amb les mateixes finalitats polítiques de la Xarxa Unitària territorial.
Sobre aquest fonament organitzatiu es podrà avançar cap a la constitució d'una Coordinadora Nacional d'Assemblees Democràtiques de base participativa, juntament amb una Assemblea Nacional de representants electes, amb vista a articular un ampli i potent procés constituent republicà, obert al conjunt dels Països Catalans.
Un procés d'aquestes característiques, portat amb prou encert, decisió i fermesa, és el que permetria avançar cap a una confrontació directa, civil, oberta i democràtica amb els estats ocupants que en aquests moments el nostre poble necessita. Es tracta, en definitiva, de posar les condicions per a la ruptura política i social, que és imprescindible per sortir de l’atzucac en què ens vol arraconar l’autonomisme (i la seva prolongació non-nata del federalisme) i començar el camí que ens ha de portar cap a la Independència i la llibertat.
- Prou camins sense sortida
- posem les bases democràtiques i populars per a la nostra llbertat
- iniciem ara mateix el camí del nostre procés constituent
Països Catalans, 11 de setembre de 2009
Manifest de la Intersindical CSC:11 de setembre: Davant la crisi, Estat propi i transformació social!
Els darrers mesos, hem pogut constatar de forma clara els límits de la via autonomista i les mancances que aquesta presenta de cara a avançar cap a l’alliberament nacional dels Països Catalans. En aquest sentit, han estat especialment simptomàtiques algunes qüestions que, poc després de tancar en fals el debat sobre el nou Estatut, ens han reafirmat en els nostres posicionaments: per una banda, la incapacitat d’obtenir un sistema de finaçament que limiti significativament l’espoli fiscal i la dependència econòmica amb l’Estat espanyol, després de gairebé un any d’incompliment de terminis en la negociació; per altra banda, la impossibilitat d’avançar cap a un marc propi de relacions laborals, en aconseguir tan sols un traspàs de la gestió d’Inspecció de Treball, sense capacitat legislativa, com a tota millora en competències laborals prevista per l’Estatut; i, finalment, les dificultats afegides que la manca de recursos i competències han provocat a l’hora de fer front a l’actual crisi econòmica i social, que ha colpejat especialment les classes treballadores dels Països Catalans.
Aquesta incapacitat per desenvolupar-nos com a poble i gestionar les nostres pròpies eines i sobirania deriven del caràcter centralista dels estats espanyol i francès, que han estat incapaços d’acceptar la seva pluralitat nacional interna i de cedir la capacitat de decisió a la seva població i als països que la conformen. Igualment, aquestes estructures i l’opressió nacional que apliquen internament responen a uns interessos determinats de classe que tenen com a objectiu mantenir la unitat de mercat i de legislació laboral i econòmica neoliberal.
Davant d’aquesta situació, la resposta basada en perpetuar la política del peix al cove i un gradualisme permanent sense un objectiu clar es presenta erràtica i ja s’ha demostrat inútil. Per aquest motiu, des de la Intersindical-CSC apostem per resoldre aquest conflicte mitjançant l’exercici del dret a decidir i l’autodeterminació, amb el trasllat de la veu i la decisió als treballadors i treballadores i la cessió al poble de la sobirania que li pertany. En aquest procés, davant la impossibilitat d’edificar un projecte just i democràtic amb l’Estat espanyol, cal avançar decididament cap a la creació d’un estat català sobirà i social, cal acompanyar indestriablement el procés d’alliberament nacional amb el de transformació social, cal convertir les classes treballadores en protagonistes.
D’aquesta manera, en un moment que la crisi actual fa més visible les limitacions dels estats espanyol i francès i de l’actual model socioeconòmic, cal reforçar més que mai un sindicalisme nacional i de classe amb caràcter sociopolític i combatiu. És l’hora de refusar les vies mortes de l’autonomisme i el pactisme social encarregat de gestionar i institucionalitzar la precarietat. Ès el moment de contribuir a l’avenç del projecte nacional des dels centres de treball.
Com a classe treballadora i com a Països Catalans estem patint de forma agreujada una crisi que no hem provocat, ara ens toca construir l’alternativa!
Intersindical-CSC
11 de setembre de 2009
Manifest del Bloc Negre:
Contra la seva crisi... la nostra COOPERACIÓ!!!
Un cop més els diferents mitjans ens estan marejant per prendre'ns el pèl. El missatge és clar: ha vingut una crisi, com si fos una inclemència meteorològica. Com si fos tant inevitable com imprevisible. Ens han de posar la por al cos per tal que ens resignem amb les seves solucions per sortir de la seva crisi.
Que el sistema capitalista te crisis cícliques no és cap novetat, com tampoc ho son que l'economia especulativa i els diners virtuals, no són sostenibles.
Però aquí no es tracta només d'això. No és només que el sistema ha fallat. Els principals culpables d'aquesta crisi s'han embutxacat molts milions sense palanques i de dia. Els estats, contradient la llei del lliure mercat que tant defensen, han intervingut regalant-los milers de milions a aquestes multinacionals. En alguns casos passant a formar part de les direccions. Tots aquests diners que teòricament no hi eren per a totes les altres coses o per directament acabar amb la fam al món , apareixen misteriosament.
Un cop més és fa palesa la funció dels estats: garantir a la classe dirigent (els que no treballen) de mantenir-se en el poder, mantenint als desposseïts venent la seva força de treball. Que d'això és tracta aquesta crisi, de flexibilitzar el mercat laboral que vol dir renunciar a conquestes laborals de principi del segle passat!! Davant del xantatge de l'atur volen que treballem més hores i guanyem menys.
Portem massa temps delegant en mentiders professionals. La falta de conscienciació i el possibilisme és el que ens ha dut aquí. No és casual que les coses vagin com van. Hem perdut la unió i ens hem tornat mesells. El que tothom s'estigui salvant el propi cul, tot desitjant que el seu entorn més proper se'n pugui sortir, només empitjora les coses. Només l'acció col·lectiva i conscient pot canviar la situació. Prou delegar! Comença a actuar per tu mateixa! Organitza't!.
Hem d'obrir els ulls i veure que estem totes iguals. Que no és conjuntural! El proper cop que et creuïs amb una manifestació de treballadors de nosequina empresa, en comtes de pensar que estàs arribant més tard a on vagis, baixa del cotxe i aplaudeix! La solidaritat és la nostra millor arma. De fet és la nostra única arma.
No podem creure'ns que és pot negociar amb qui t'oprimeix. Els que tenen els privilegis no hi renunciaran així com així. No hem de pidolar res, hem d'agafar el que és nostre! És absurd creure's que no ens haurem d'embrutar totes les mans. Com absurd és creure's que aconseguirem la independència dels PPCC negociant amb Ecspanya.
La independència personal, social i com a poble només l'aconseguirem lluitant!
En primera persona, sense intermediaris. L'autorganització i la democràcia directa, el camí.
La solidaritat activa amb els conflictes de casa nostra i d'arreu del món. Amb tots els pobles que lluiten contra el colonialisme, l'imperialisme i el capitalisme.
Hem de mantenir l'esperit crític, indomable i foragitar les pors de la incertesa amb cops sincers d'aquest nou món que duen als nostres cors.
Per la independència sense límits, visca la terra mori el govern!!!
Notes:
-Amb la pantomima de la reforma del estatut, que acabarà més retallat que abans hi tot , els independentistes d'Armani i els ecologistes de debó ens han recordat una vegada més de que serveix la democràcia parlamentaria.
-Els principals directius de AIG van gastar-se 300.000 eurus en un cap de setmana per celebrar que havien estat intervinguts i que cobrarien les seves milionàries indemnitzacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada